NOSTRE PATRIMONI
El Modernisme
EL MODERNISMO
A la segona meitat del segle XIX es va desenvolupar un nou llenguatge expressiu a la major part d’Europa i en algunes zones d’Amèrica, que aconseguiria la seua màxima esplendor a Espanya des de l’última dècada d’este segle fins a principis del XX.
El modernisme es caracteritza per ser un art ornamental basat en una excessiva llibertat de les formes, on abunden les corbes, amb suaus formes ondulades i delicades, i on també són freqüents els motius vegetals i florals.
Este moviment artístic va trobar la seua expressió en formes d’art ben distintes no sols en l’arquitectura, sinó també en les arts decoratives, l’escultura, la pintura, les arts gràfiques, la literatura, la música i la resta d’àmbits artístics que pugnaven per la renovació de les formes d’expressió i pensament.
El Modernisme va estar associat a les grans famílies que controlaven l’economia del país. Es tractava de grups socials que mostraven una forta voluntat de progrés i avantgruarda alhora que in interés exprés per introduir la novetat en el seu àmbit particular i domèstic.
A la ciutat de Novelda, el desenvolupament d’una nova societat en forma de burgesia urbana de caràcter terratinent amb un alt nivell econòmic, polític i social a partir dels beneficis obtinguts pel desenvolupament de l’agricultura, el comerç i les activitats financeres, va donar lloc al fet que determinades famílies demandaren nous models arquitectònics i decoratius. Este grup social buscaria envoltar-se de formes estètiques diferents que, al seu torn, imprimiren el segell personal de la família com a signe de poder i distinció.
En referència als trets que caracteritzen estes cases palatines modernistes, cal dir que presenten una distribució corresponent a tres funcions: la funció social (entrades, vestíbuls, salons), la funció privada (sala, menjador, gabinet, despatx, biblioteca) i la funció unitària (cuina, safareig, bany, servei domèstic). Esta estructura interna de la casa òbviament es complica o se simpifica segons les diferents capes socials i el seu respectiu nivell econòmic.
Curiosament, en esta ciutat es troben tres dels millors exemples d’este estil en terres valencianes: La Casa Museu Modernista (c/ Major 24), el Centre Cultural Gómez-Tortosa (c/ Major, 6) i la Casa Mira (c/ Sant Vicent), esta última no visitable en tractar-se d’una propietat privada alberga característiques comunes als abans esmentades, i és també una de les millor conservades.
Resum Històric
Resumen Histórico
Novelda, situada en la conca mitjana del Riu Vinalopó, ha sigut des de la prehistòria área de pas o via natural de comunicació entre la meseta, el sud-est i el litoral Mediterrani. Aquest fet unit als seus bons recursos agrícoles i ramaders, han sigut factors determinants per a l’assentament humà i la convergència i desenvolupament de diferents cultures a través dels diversos períodes històrics.
Remontant-nos a l’època Prehistòrica, l’assentament humà més antic detectat a Novelda, correspon a l’època Neolítica.
En el terme són diverses les coves trobades amb restes arqueològiques, així tenim la Cova dels Misteris i la Cova del Migdia, en la Mola, on aparegueren diversos enterraments portant amb ells els utensilis utilitzats en vida pel difunt i que formaven el seu aixovar funerari.
El poblament ibèric ha sigut detectat en el pla, concretament en l’àrea del Campet, formada per les terrasses del Riu Vinalopó, estenent-se pel marge dret i esquerre del riu, entre els termes de Monfort, Novelda i Asp.
En l’àrea del Campet són abundants les troballes ceràmiques de ‘sigillata sudgálica’, hispànica i clares, lluernes de volutes, ‘olpes’, gerros, àmfores, monedes i fíbules. Tots ells amb una cronologia que abraça des del segle I al segle V d.C.
Dins del període visigot-bizantí, a l’àrea de Novelda es tenen poques notícies, estant a partir de mitjan del segle IX, en època ja islàmica, concretament dins del període emiral, quan novament constatem la presència d’una comunitat islamitzada, amb el material ceràmic encontrat, a la Serra del Zambo.
Aquest control, a partir del mitjan segle XI, és desenvolupat per una petita comunitat rural assentada en la meseta sud-oriental de la Mola, lloc on serà edificat un magnífic castell en el tercer quart del segle XII, en època almohade.
Amb la conquesta d’aquestes terres La Mola i Novelda, passen a formar part del ‘alfoz’ alacantí, segons consta en el privilegi donat a la Ciutat d’Alacant en 1252, per Alfons X el Savi. Però aviat passa novament a la corona.
Les disputes dinàstiques al regne castellà reviscolen les pretensions aragoneses pel domini de l’antic regne de Múrcia, cosa que motiva el setge de moltes ciutats, fortaleses i viles per les tropes aragoneses dirigides pel rei Jaume II el Just, durant 1296-1300.
Conquerida Múrcia, es firma una concòrdia i pacte (Torrellas-Elx, 1304-1305), en què resten fixats definitivament els límits territorials entre Castella i la Corona catalano-aragonesa, passant aquestes terres meridionals entre el Vinalopó i el Baix Segura (Oriola) a formar part del Regne de València, que alhora era, com sabem, dins de la Corona Aragonesa.
Durant el segle XIV, es consolida el nucli de població cristiana de La Mola, enfront de l’assentament sarraí de Novelda. Sent aquestes terres del senyoriu de l’Infant en Ferran, i després al conestable de França Bertran du Glesquin, en 1366. Un any després passa a les mans de Sir Hugo de Calviley, mentre que Novelda és donada a Mateo de Gournay.
En l’any 1378, la fortalesa és donada pel rei Pere el Cerimoniós a la seua esposa Sibil·la de Fortia, atorgant-li la jurisdicció civil i criminal. Més tard és Violant de Bar, dona de Joan I el Caçador, qui ven Novelda i La Mola en 1393, a Pere Maça de Liçana, almirall d’Aragó i senyor de Moixent. En 1449 hom crea la Baronia de Novelda, de la qual formen part la Romana, Monòver i Xinorla.
La vila de Novelda veu augmentada la seua població de cristians vells, enfront d’un contingent poblacional majoritàriament morisc, que fou obligat a batejar-se a partir de 1565. Van estar finalment expulsats en 1609, quedant la vila quasi despoblada quan se n’anaren més de 300 famílies.
El segle XVII passa entre epidèmies, sequeres i males collites, estant a finals de la centúria quan es produeix una recuperació de la població que aplega a quotes de més del 200%, i així es consoliden les millores en l’agricultura i en la ramaderia, base económica de la població.
La població dedicada no sols a les feines del camp, i a la ramaderia, desenvolupa una important feina artesanal amb el treball de la randa que ocupava més de 2.000 dones i xiquetes, d’una població de 7.587 ànimes, segons el geògraf Cavanilles.
Amb l’abolició dels senyorius en 1837, i la posterior desamortització, es va consolidant una incipient burgesia agrària i comercial, comptant-se en 1879, amb una població que ultrapassa els 8.000 habitants.
Tot allò fa que nasca i es desenvolupe una burgesia comercial que en contacte amb la seua homònima catalana, de principis de segle, impreganara els novelders del nou estil arquitectònic i ornamental que era el modernisme, construint ací a la ciutat un important nombre de cases escampades per la part urbana de la població, que havia experimentat un notable creixement urbanístic de la població des de mitjan segle XVIII. A aquest anys de finals del segle XIX i principis del XX correspon la construcció del Casino i del Santuari de Santa Maria Magdalena en l’altiplà de La Mola, acabat en la dècada dels quaranta.
Safrà, espécies i infusions
AZAFRÁN, ESPECIAS E INFUSIONES
Han passat més de cent anys des que el comerç del safrà va convertir a Novelda en la ciutat on es concentra la major part de la indústria espanyola dedicada a l’elaboració, envasament i comercialització de safrans, espècies i infusions. I des de llavors fins als nostres dies el desenvolupament d’esta indústria ha sigut un dels pilars bàsics de l’economia de la nostra ciutat, encara que paradoxalment, per raons de climatologia, ací mai s’haja cultivat cap de les espècies que amb tanta carícia envasem.
L’origen d’esta reeixida empresa es remunta a principis del segle XIX, quan el safrà era un dels articles que comercialitzaven els noveldenses, que ja comptaven amb tota una infraestructura generada pel comerç de qualsevol tipus de gèneres i mercaderia que tenien eixida cap a Sevilla i Màlaga per a embarcaments destinats al mercat americà, i cap a València i Barcelona per al mercat europeu. Mentrestant, a València es va crear la Llotja del Safrà des d’on es controlava i comercialitzava quasi tota la producció del mateix; encara que era cultivat a Albacete i Aragó, allí és on anaven els nostres comerciants a proveir-se de la preada espècia.
La compra del safrà en aquelles terres era tota una aventura; de poble en poble i de casa en casa. Amb els corredors que hi havia en cada poble es negociava el preu de l’unça (28’75gr) i s’omplien caixes de fusta per a ser expedides als magatzems de Novelda per ferrocarril.
Durant la segona mitat del segle XIX, la gran demanda de safrà per part del mercat indi, revoluciona el sector. En principi els comerciants hindús reben el safrà a través d’agents comissionistes de Marsella (França) i Londres (Regne Unit) el que fa que els comerciants noveldenses s’establisquen en aquelles places tant amb sucursals pròpies com associant-se amb comerciants d’aquells països. A l’hora d’ara alguns noveldenses comencen a viatjar a Índia per a conéixer este fabulós mercat, perquè els hindús consideren sagrat el safrà i l’empren en les seues oracions i ritus diaris.
D’esta manera són posteriorment les pròpies cases importadores de l’Índia les que contactaran amb els remitents de Novelda, buscant així accés directe al producte.
A finals del segle XIX, es va desenvolupar una producció de substituts i succedanis del safrà per a poder accedir als mercats que, per poder adquisitiu, no podien consumir safrà en el seu estat més pur i apareixen les classes anomenades «mixed», mescles elaborades amb les parts grogues i blanques de la planta. És també en esta època quan la unió de diverses empreses familiars impulsa encara més el negoci, perquè a l’associar-se diverses empreses amb el propòsit d’exportar a l’Índia, eliminen la competència que fins llavors es feien entre elles donant com resultat un negoci més rendible.
També és l’època en què, davant de la necessitat diferenciació en un mercat cada vegada més competitiu, van anar apareixent les distintes marques amb dibuixos i colors més fàcils de reconéixer per al consumidor final, donant prestigi i distinció als safrans, que comencen a envasar-se en capsetes metàl·liques litografiades.
En la primera dècada del segle XX, la forta demanda d’esta espècia a Espanya va fer que el preu pujara de forma desorbitada, i va aparéixer un substitut molt més econòmic: el colorant alimentari. Al mateix temps, i amb la innovació de la «cartereta» (embolcall de paper en forma de sobre o cartera xicoteta que porta la dosi necessària per a donar sabor i color a una menjar) , xicotets comerciants de Novelda comencen a eixir per les distintes ciutats d’Espanya amb les maletes plenes d’estes carteretes de a 5 cèntims (de pesseta) per a la seua venda, amb un distintiu de marca i dibuix per a diferenciar-lo de la competència. Entre 1920 i 1960, estes carteretes donen lloc a la creació a Novelda de desenes de «porxes» (nom amb què es coneixen familiarment els magatzems on es treballa el safrà ja que des d’antic es feia en la part alta de la vivenda habitual en espaioses habitacions dedicades a eixa activitat).
Estos «porxes» demanden de mà d’obra, sent la de la dona la que adquirix major protagonisme en este sector, perquè centenars de dones es dedicaven a embolicar carteretes per a contribuir amb un altre sou a l’economia familiar. El conveni establia que les dones havien d’omplir i envasar un mínim de 2.300 carteretes de safrà o colorant en les 8 hores de jornada laboral, encara que l’habilitat de la majoria de les treballadores els permetia embolicar fins a 4.000 o més unitats al dia amb el que obtenien una paga «extra». Per aquells anys se celebrava inclús un concurs de destresa en l’ofici.
A partir de 1963 s’inicia a Novelda una revolució del sector amb la invenció d’una màquina automàtica que omplia 3.500 carteretes a l’hora. Este invent va ser obra de D. Francisco Martínez Díez, mecànic de motocicletes de Novelda, que va modificar el funcionament d’una màquina italiana fins a convertir-la en una «màquina de carteretes».
A partir d’este moment, i amb l’evolució del consum en els anys 70 i 80, es plantegen nous reptes als empresaris, que en la majoria dels casos són els descendents dels fundadors, perquè tradicionalment el negoci va anar passant de pares a fills. Sorgixen nous envasos de cristall i plàstic, sorgix el «pot d’espècies», que també naix a Novelda, i es diversifiquen els productes a envasar i comercialitzar: infusions, tés de qualsevol tipus, edulcorantes, preparats sazonadores per a menjars…
I així fins als nostres dies, presentant dissenys cada vegada més avantguardistes, nous formats i nous sabors, i fent que el comerç de les espècies continue sent un dels principals motors de l’economia de la nostra ciutat. La nostra indústria ha crescut, sent les nostres empreses líders en els mercats nacionals, a més d’estar presents en els 5 continents. Han passat més de cent anys, però els «açafraners» de Novelda no han perdut el seu caràcter emprenedor i aventurer transmés pels seus majors.
APRECOIN, Associació provincial d’empresaris d’espècies, condiments i infusions d’Alacant
Marbre
MÁRMOL
A la provincia d’Alacant es troben els centres de marbristes de Novelda, el Pinós, Montfort, Monòver, l’Alguenya i la Romana. Aquesta concentració de riquesa natural ha estat la base per al desplegament del nucli productor i elaborador del marbre i les pedres naturales més important d’Espanya i un dels més excel·lents del món, sent Novelda la ciutat de major capacidad elaboradora.
Avui en dia podem sentir-nos legítimament orgullosos del fet que més del 90% de la producció provincial és realitzada per les empreses extractores i elaboradores que s’agrupen en Marbre d’Alacant, Associació de la Comunitat Valenciana, amb seu a Novelda.
La importància d’aquest sector per a l’economia de la província, es posa de manifest amb els 30.000 llocs de treball que manté, directa i indirectament. A això contribueix de forma decisiva la moderna visió de l’empresari del marbre que, en els últims cinc anys, ha fet l’esforç de reinvertir al voltant de 120 milions d’euros, en una modernització de maquinària i instal·lacions que ens situa en el grup capdavanter de les indústries tecnològicament més avançades del món.
Gràcies a aquest esforç inversor, sumat a la qualitat dels seus productes i a la labor de promoció internacional, s’ha aconseguit que els empresaris del marbre de la comarca de Novelda, exporten més del 60% del total que Espanya comercialitza a l’exterior, situant a aquest sector en segon lloc després del tradicional liderat provincial del calçat.
Dia a dia, l’Associació treballa en la representació i promoció als mercats exteriors, així com en la gestió i consecució d’ajudes dels organismes oficials espanyols, per a portar a terme accions que, d’una altra forma, serien difícils d’abordar.
Algunes de les activitats de promoció nacional i internacional, portades a terme per l’Associació Marbre d’Alacant, són: les dotze edicions del «Dia del Marbre»; la presència en Fires internacionals amb estand propi; l’assistència a presentacions i Congressos Internacionals; l’edició de catàlegs, vídeos, cd, llibres i publicacions, entre les quals destaquen la revista «Marbre d’Alacant, Associació de la Comunitat Valenciana» i el llibre “Jo, El Marbre”, i l’abundant presència en mitjans de comunicació i fòrums acadèmics relacionats amb l’arquitectura i la construcció. En el capítol de Formació Professional, s’han impartit diversos cursos, seminaris i conferències, d’interés per als associats, i -a més d’altres èxits- es gestionen eficaçment subvencions puntuals per a les empreses i per a l’Associació.
La Unitat Tècnica del Marbre, recentment inaugurada, aporta al sector servicis d’investigació, desenrotllament i innovació, tan necessaris en estos moments de dura competència, fins que es compte amb la creació definitiva de l’Institut Tecnològic del Marbre que prompte serà una realitat, tenint en compte l’interés de l’Ajuntament de Novelda que ja té cedits els terrenys en una ubicació idònia.
El projecte de creació d’un abocador i depòsit de residus del marbre en el qual s’està treballant, veurà prompte la llum, com també el reciclatge de bona part dels mateixos, contribuint amb això a la conservació del medi ambient.
En general i amb objectiu prioritari, es presta especial atenció a tots els projectes orientats a sensibilitzar, informar i convéncer els arquitectes i altres grups de prescriptors i compradors potencials dels marbres i pedres que elaboren les empreses. Es dedica un gran esforç perquè la indústria de la pedra ornamental cresca i constituïsca cada vegada més, «la pedra de toc» del desenvolupament econòmic de Novelda i de la resta de la Comunitat Valenciana i, per extensió, de creació de riquesa per a tota ella.
MARBRE D’ALACANT ASSOCIACIÓ DE LA COMUNITAT VALENCIANA
Raïm
UVA
A la ciutat de Novelda, es concentra la major part de la indústria espanyola dedicada a l’elaboració, envasament i comercialització de condiments, espècies i infusions.
Esta tradicional activitat s’inicia a Novelda durant el passat segle amb el comerç del Safrà, que es cultiva fonamentalment en La Manxa però s’elabora i comercialitza a Novelda, des d’on es comença a exportar a tots els països del món que demanda esta preada espècia.
Però sense cap dubte, el procés més espectacular que ha afectat al territori municipal de Novelda, ha estat, amb diferència, le substitució del conrreu tradicional de secà pels conrreus de regadiu moderns.
Amb aquest procés s’ha accentuat la funció de Novelda com a capital agrària i comercial del Vinalopó Mitjà, i com el municipi pioner en transformacions i renda agrària.
L’assumpció d’aquest tipus d’agricultura de clara vocació comercial i exportadora es situa ja a la dècada del cinquanta del passat segle, amb el conrreu de raïm de taula emborsat de la varietat «Aledo», amb un sistema de conrreu molt particular amb el qual la plantació segueix uns trams rectilinis que els imposa un emparrat de fils metàl·lics disposats amb «espaldera»; tanmateix, cadascun del raïms és introduït dins d’unes bosses de paper que el protegixen de l’oratge i dels tractaments fitosanitaris, a més a més de propiciar una coloració uniforme al raïm que adquerix un color groc ceris, molt buscat pels compradors. Amb tot, s’ha configurat un gran espai de regadiu pel raïm de taula que ha passat de 1.000 ha. al 1960 a 2.100 ha. al 2003.